| La literatura, en su sentido más amplio, es cualquier trabajo escrito; aunque algunas definiciones incluyen textos hablados o cantados. |
La literatura, en el sentit més ampli, és qualsevol treball escrit, encara que algunes definicions inclouen textos parlats o cantats. |
| En un sentido más restringido y tradicional, es la escritura que posee mérito literario y que privilegia la literariedad, en oposición al lenguaje ordinario. |
En un sentit més restringit i tradicional, és l'escriptura que posseeix mèrit literari i que privilegia la literalitat en oposició al llenguatge ordinari. |
| El término literatura designa también al conjunto de producciones literarias de una nación, de una época o incluso de un género (la literatura griega, la literatura del siglo XVIII, la literatura fantástica, etc.) y al conjunto de obras que versan sobre un arte o una ciencia (literatura médica, jurídica, etc.). |
El terme literatura designa també el conjunt de produccions literàries d'una nació, d'una època o, fins i tot, d'un gènere (la literatura grega, la literatura del segle XVIII, la literatura fantàstica, etc.) i el conjunt d'obres que versen sobre un art o una ciència (literatura mèdica, jurídica, etc.). |
| En términos artísticos, la literatura es el arte de la palabra, ya sea palabra oral o escrita. |
En termes artístics, la literatura és l'art de la paraula, bé sigui oral o escrita. |
| Es estudiada por la teoría literaria. |
L'estudia la teoria literària. |
| PRÓLOGO: LA ISLA BLANCA
Ellos vivían desde hacía incontables milenios en la Isla,
que se alzaba como un fantasma entre las brumas del Mar de
Zafir. La Isla había estado allí siempre, con sus playas de arenas
blancas donde rompían las olas que extendían su manto de
espuma sobre la orilla; con sus acantilados de roca caliza, con
sus bloques de mármol y su altísima montaña con la cumbre
cubierta de nieve virgen. La Isla lo dominaba todo desde la
superficie del mar, como un vigía insomne.
Los habitantes de la Isla eran gente alegre y pacífica. Sus
risas cristalinas, sus albas túnicas, sus rostros agradables y
bondadosos... eran parte de la Isla, como la Isla era parte de
ellos. Poseían unas hermosas alas de pluma de cisne que les
nacían en la espalda, y por ello solían decir que vivían más cerca
del cielo que ningún mortal.
Su líder era un hombre a quien llamaban el Guía, porque
podía remontarse en el aire más alto que ninguno, enredando sus
alas en jirones de nubes y observando la Isla desde arriba; por
eso veía más lejos, y decía que subía tan alto que en los días
claros podía ver en el horizonte la línea borrosa del continente.
Pero aquel día algo no era igual que siempre; los
moradores de la Isla estaban serios y preocupados, y el Guía
había dicho que no tenía ganas de volar; se había sentado sobre
la roca más alta de los acantilados de caliza, porque necesitaba
pensar.
La noche anterior, bajo la pálida luz de la luna llena, dos
amigos habían tenido una fuerte disputa, quebrando la paz y la
armonía en los corazones de las criaturas aladas. Gritos, malas
palabras... aquello nunca antes había sucedido en la Isla.
El Guía meditaba, sus ojos fijos en la espuma de las olas
que se estrellaban contra los bloques de mármol.
De pronto oyó un grito, y vio dos figuras que descendían
volando desde lo alto de la montaña. El Guía no pudo
distinguirlas con claridad, porque sus formas se confundían con
el cielo, completamente encapotado con un manto de nubes
blancas.
El Guía se puso en pie de un salto. Una de las figuras
parecía perseguir a la otra, y las dos descendían en picado a una
velocidad vertiginosa.
El Guía desplegó las alas y acudió a su encuentro.
Suspendido en el aire, gritó... y su llamada de advertencia se
mezcló con otro grito de miedo y dolor.
Todo fue demasiado rápido. Una mancha roja se
extendía sobre las blancas rocas de mármol.
Retumbó un trueno. |
PRÒLEG: L'ILLA BLANCA
Ells vivien des de feia incomptables mil·lennis a l'illa,
que s'alçava com un fantasma entre les boires del Mar de
Safir. L'illa havia estat allà sempre, amb les platges d'arenes
blanques on trencaven les ones que estenien el mantell
d'escuma sobre la riba; amb els penya-segats de roca calcària, amb
els blocs de marbre i l'altíssima muntanya amb el cim
cobert de neu verge. L'illa ho dominava tot des de la
superfície del mar, com un talaier insomne.
Els habitants de l'illa eren gent alegre i pacífica. El
riure cristal·lí, l'alba túnica, els rostres agradables i
bondadosos... eren part de l'illa, com l'illa era part
d'ells. Posseïen unes belles ales de ploma de cigne que els
naixien en l'esquena, i per això solien dir que vivien més a prop
del cel que cap mortal.
El seu líder era un home a qui anomenaven el Guia perquè
podia remuntar-se en l'aire més alt que ningú més, embullant les
ales en esquinçalls de núvols i observant l'illa des de dalt; per
això veia més lluny, i deia que pujava tan alt que en els dies
clars podia veure en l'horitzó la línia borrosa del continent.
Però aquell dia alguna cosa no era igual que sempre; els
habitants de l'illa estaven seriosos i preocupats, i el Guia
havia dit que no tenia ganes de volar; s'havia assegut sobre
la roca més alta dels penya-segats de calcària perquè necessitava
pensar.
La nit anterior, sota la pàl·lida llum de la lluna plena, dos
amics havien tingut una forta disputa, crebantant la pau i
l'harmonia en els cors de les criatures alades. Crits,
males paraules... allò mai abans havia succeït a l'illa.
El Guia meditava, els seus ulls estaven fixos en l'escuma de les ones
que s'estavellaven contra els blocs de marbre.
De sobte va sentir un crit i va veure dues figures que descendien
volant des del més alt de la muntanya. El Guia no va poder
distingir-les amb claredat perquè les formes es confonien amb
el cel, completament encapotat amb un mantell de núvols
blancs.
El Guia es va posar en peus d'un salt. Una de les figures
semblava perseguir l'altra i les dues descendien en picat a una
velocitat vertiginosa.
El Guia va desplegar les ales i en va eixir a l'encontre.
Suspés en l'aire, va cridar... i l'advertiment es
va barrejar amb un altre crit de por i dolor.
Tot va ser massa ràpid. Una taca roja
s'estenia sobre les blanques roques de marbre.
Va ressonar un tro. |
